La dislàlia infantil és un trastorn de l’articulació dels fonemes, pot ser per absència, alteració o substitució d’alguns sons de la parla de manera improcedent. És a dir, és la incapacitat per pronunciar o formar correctament un fonema o un grup de fonemes. Quan això succeeix en diferents fonemes la parla de pot tornar inintel·ligible, per les desfiguracions verbals que utilitza constantment.
Els nens i nenes aprenen de manera innata a articular els diferents sons de la parla de la llengua materna, és a dir, aprendre a col·locar els òrgans bucofonatoris de manera que imitin cadascun dels sons que componen les diferents paraules que estan aprenent. Aquests sons, anomenats fonemes, s’aprenen a diferents edats, començant pels que tenen una menor complexitat a l’hora de col·locar els òrgans bucofonatoris i anar augmentant aquesta.
Tot i que els balbucejos i primeres paraules apareixen el primer any, no es considera adquirit i generalitzat l’aprenentatge dels primers fonemes fins als 2 anys-2 anys i 6 mesos, en què els primers que s’aprenen són els fonemes oclusius i bilabials / p/, /t/, /k/, /b/ i /m/, molt freqüents en el vocabulari de les primeres paraules infantils com “mama, pare, nadó, pipi, tata, caca…”. Als 2 anys i 6 mesos i fins als 3 els segueixen els fonemes oclusius i nasals /g/, /n/, /j/ i /ñ/.
Després als 3 anys s’aprenen els fonemes fricatius /f/, /i/ i /ch/. Als 3 anys i 6 mesos s’aprenen l’oclusiu /d/ i el lateral /l/. Posteriorment, als 4 anys comença a aparèixer el fonema /s/ i els grups consonàntics amb /l/, és a dir, /pl/, /bl/, /fl/, cl/, gl/, /tl/. Als 4 anys i 6 mesos s’aprèn la vibrant simple /r/ i els grups consonàntics amb /r/, com són /dr/, /cr/, /br/, /fr/ i /gr/. I, finalment als 5 anys, apareix la vibrant múltiple /r/.
Tot i que hi ha un calendari d’adquisició, és cert que pot variar en diferents nens un període de temps aproximat. D’altra banda, si hi ha un desfasament considerat, és el moment d’acudir a un professional de la parla i del llenguatge com és un logopeda perquè es faci una valoració sobre quines necessitats presenta l’infant i si necessita o no un procés reeducatiu o que cal ser el tractament que cal seguir.
La dislàlia és el motiu principal de referència per a molts logopedes, sobretot en pacients d’edats compreses entre els 4 i els 10 anys. Les causes d’aquests errors poden ser variades: una dificultat pràctica en la precisió, en la combinació o en la seqüenciació dels moviments articulatoris, és a dir, que a nivell de les estructures orofacials (llavis, llengua, vel del paladar, etc.) hi hagi una dificultat per dur a terme aquests fonemes.
A més, la dislàlia també pot ser causada per una dificultat discriminativa dels patrons fonològics o dels sons que caracteritzen els fonemes i els diferencien entre si, és a dir, que el nen tingui una dificultat a l’hora de captar exactament el so de cada fonema i diferenciar-ho de la resta de sons. O també es poden deure a un trastorn afectiu o emocional, principalment caracteritzat per la presència d’una actitud pròpia d’un nen més petit, és a dir, infantilitzar la parla degut a patrons de comportament infantils a la resta de les àrees.
Quan es detecta una dificultat a nivell articulatori per part de l’infant, o bé pels pares o bé des del col·legi, cal acudir al logopeda perquè, en primer lloc, faci una exhaustiva avaluació del nen, identificant quina és la causa de la dislàlia. I, en conseqüència, dissenyi un programa de tractament individualitzat a les necessitats que presenta el nen, tenint en compte les habilitats que té preservades, els seus punts forts i febles i els seus interessos.
D’altra banda, la família és part activa en el procés d’intervenció, ja que són els que passen més hores amb el petit. Per això, la/el terapeuta és l’encarregat de proporcionar als pares pautes dactuació i possibles exercicis que es poden fer en el context de la llar.
