Disgrafia

La disgrafia és un trastorn de tipus funcional que afecta a la qualitat de l’escriptura de la persona, en quant al traç o la grafia.

L’escriptura té tres processos bàsics de simbolització: el primer fa referència a l’utilització dels fonemes com a símbols auditius de caràcter convencional; el segon es relaciona amb l’ús dels signes gràfics (grafemes o lletres) corresponents als fonemes; i el tercer és el que porta a terme la persona quan realitza el traç dels signes i és en aquest tercer procés on el trastorn disgràfic està afectat. En aquest aspecte cal destacar el caràcter motriu de l’escriptor.

L’execució motriu de l’escriptura ha d’assentar-se en la maduració del sistema nerviós central i perifèric i en un cert grau de desenvolupament psicomotor general. La tonicitat i la coordinació de moviments han d’estar suficientment establerts.

Per poder aconseguir una correcta execució gràfica, autors com Vayer, argumenten que “el subjecte, per escriure correctament ha de posseir una sèrie d’habilitats bàsiques: capacitats psicomotores generals (capacitat d’inhibició, control neuromuscular i organització espai- temporal); coordinació funcional de la mà (independència mà – braç – dits, coordinació de la prensió i la pressió); hàbits neuromotrius correctes i ben establerts (visió i transcripció esquerra – dreta, rotació habitual de la mà, correcte presió i prensió del llapis)”

De la mateixa manera, Defontaine destaca “una sèrie de requisits implicats en l’escriptura com a fet motor: integritat dels receptors sensorials (sobretot vista i oïda), bona motricitat, esquema corporal i lateralitat i bon esquema espacial”. Per aconseguir una execució caligràfica correcte el nen ha de ser capaç de trobar el seu propi equilibri postural, trobar la manera menys tensa i cansada d’agafar l’estri escriptor, orientar-se en l’espai sobre el que s’ha d’escriure, associar la imatge de la lletra al so i als gestos ritmics corresponents, pel que el seu diagnòstic no pot realitzar-se a edats molt primarenques.

La persona amb disgrafia presenta una sèrie de manisfestacions tals com: una postura gràfica incorrecte, un suport inadequat de l’estri escriptor, una inadequada pressió i prensió i un ritme escriptor massa lent o massa ràpid.

 A un nivell més específic, una persona amb disgrafia sol presentar:

 – Tamany de les lletres excessivament grans o petites.

– Les formes de les lletres solen ser distorsionades i simplificades.

– Hi ha una inclinació tant a nivell de línia com a nivell de lletra.

– L’espai entre les lletres i/o les paraules poden ser massa juntes o massa separades i semblar totalment deslligades les unes amb les altres.

– El tipus de traç pot ser exagerat i gruixut o tan suaus que són casi inapreciables.

Per tot això, és interessant observar i treballar per a una bona realització de la pinça (agafar cigrons o llenties), realitzar simetries, copies de models, cal•ligrafia (a través de la realització de laberints, unió de punts per a aconseguir un dibyix, acabar un dibuix mig fet o cal•ligrafia talment dita,…), jugar amb construccions, fer el dibuix del cos humà (joc tipus “Mr. Potato”, fer un dibuix col•locant les parts del cos que falten, …) i una gran quantitat de jocs i activitats que es poden realitzar per a treballar aquest trastorn.

Font:
Rivas, R.Mª, Fernandez, P.: (1994). Dislexia, disortografia y disgrafia. Barcelona. Pirámide.
 
García- Vidal, J.; i González Manjón, D. (2003). Dificultades de parendizaje e intervención psicopedagògica. Lectura y escritura (vol. II). Madrid. EOS.
 
 Teberosky, A. (2001). Proposta constructivista per aprendre a llegir i a escriure. Barcelona: Vicens Vives.
Leave a reply