El Trastorn del Desenvolupament del Llenguatge ( abans conegut com TEL o Disfàsia) és una alteració en l’adquisició del llenguatge que persisteix durant tota la vida de la persona. La prevalença d’aquest trastorn en la població escolar és del 2%.
Aquest trastorn pot afectar a diferents components del llenguatge (fonologia, morfosintaxi, semàntica i/o pragmàtica). D’aquí, que les persones amb Trastorn del Desenvolupament del Llenguatge tinguin perfils heterogenis i no trobem dos casos iguals. A més, aquestes persones també presenten dificultats en el processament del llenguatge i la memòria.
Per fer el diagnòstic de Trastorn del Desenvolupament del Llenguatge és necessari que l’infant avaluat presenti un retard en el llenguatge d’un any respecte la seva edat cronològica, és a dir, les competències lingüístiques estiguin per sota de la resta de capacitats cognitives. Presentant una capacitat cognitiva dins de la normalitat ni dèficits sensorials o motòrics.
Aquestes dificultats lingüístiques poden ser causa de fracàs escolar i, sovint, també de problemes d’integració social. L’aprenentatge de la lectoescriptura pot estar compromés, tot i que amb una severitat variable.
Malgrat la variabilitat de les persones amb TDL hi ha característiques comuns:
- Retard en l’adquisició del llenguatge.
- Lentitud del desenvolupament ligüístic, solen presentar una parla intel·ligible i utilitzen una sintaxi simplificada.
- Vocabulari pobre i reduït, dificultat per relacionar significats
- Dificultats per mantenir converses, el discurs sol ser desestructurat
A l’escola, aquest nens són els que els seus companys no “els busquen” i la seves habilitats en la lectura i l’escriptura, la comprensió auditiva o l’expressió oral els impedeixen seguir el ritme dels aprenentatges com a la resta de nens de la seva edat.
En el Trastorn del Desenvolupament del Llenguatge (TDL) el seu progrès o millora dependrà del grau de l’alteració així com de la precocitat del seu diagnòstic i intervenció específica des de la logopèdia.
